miércoles, 25 de enero de 2017

Los libros del mes: "L’increïble viatge a l’Illa Gran"


Ressenya:
Arriben les vacances i Albert i Miquel aconsegueixen escapar-se de fer un creuer amb els pares i es queden sols a casa. Mentre es preparen per a viure l’aventura de l’estiu anant-se’n d’acampada amb els amics, coneixeran Lluc, un jove sorprenent que descobreix el món per si mateix. Procedent de l’Illa Gran, un lloc del qual no han sentit parlar mai, Lluc els farà prendre una decisió que podria canviar el rumb de les seues vides. En un món dominat per la informació, què deu tenir d’especial aquesta illa que l’ha fet mantenir-se amagada i oblidada per tots?
L’enllaç següent et permetrà veure un vídeo que conté una entrevista molt interessant a Josep Millo sobre el llibre L’increïble viatge a l’Illa Gran

L’autor:
Josep Millo (l'Alcúdia, 1946) és llicenciat en Filologia anglesa i ha treballat de professor d'institut fins a la jubilació.
Entre els anys 1994 i 1997 treballà en el Servei de Formació del Professorat, participant com a expert en programes europeus per a la introducció d'una llengua estrangera en escoles bilingües. Durant 10 anys participa en les Campanyes Carles Salvador per a l'ensenyament de valencià, i en la preparació de les proves de la Junta Qualificadora. També fa d'assessor de llengües a un Centre de Professors.
Inicia la trajectòria literària publicant el recull de poesia Balada a un canvi d'estació (1966). També ha publicat assaig i llibres de divulgació –Cent anys d'història gràfica (1985), Apunts bio-bibliogràfics per a una història de les lletres de l'Alcúdia (1986), Les bandes de música de l'Alcúdia (1989)–, a més de nombrosos llibres de text, guies didàctiques i articles de temàtica diversa.
El seu vessant literari més conegut són les novel·les juvenils, amb títols com Viatge a l'illa gran (1991), L'enigma dels prismàtics (1999), Premi Ciutat de Torrent, La mort espera a Varsòvia (2003, Premi Samaruc de narrativa juvenil), El verí de la cobra (2011, Premi Bancaixa de narrativa juvenil d'Alzira), L'increïble viatge a l'illa gran (2015) i David i la flauta màgica (2015). També ha escrit Abdul i l’espasa dels Montagut (2003), un relat il·lustrat de temàtica històrica, i ha conreat la narració infantil amb Les cigonyes venien de París (2006).

LA LLEGENDA DEL TURÓ DEL FELÍ

(...) Segons sembla, la llegenda narra uns fets que daten de fa segles, molt abans de la construcció del primer far, quan l’illa era coneguda pel nom d’Ophiüsa i tan sols era habitada per tres famílies que es dedicaven a la pesca i que tenien un ramat d’ovelles. En aquell temps, i coincidint amb el pas d’un cometa d’extraordinària lluminositat, aquest, el veieu? –ens preguntà assenyalant el dibuix en el paper-, hom diu que s’esdevingueren alguns fets estranys que n’alteraren la proverbial tranquil·litat...
- És el Halley! Segur que ho és! – digué Lluc quasi imperceptiblement, sense voler interrompre Oldín.
- De tots aquests esdeveniments, el més enigmàtic fou la celeritat amb què començaren a reproduir-se uns animalets d’allò més inofensius, els talpons comuns, a causa de la ingestió d’unes diminutes llavors que una tempesta d’arena provinent d’Àfrica havia escampat per tota l’illa. I heus ací que els petits rosegadors, empassant-se els granets amb una voracitat insaciable, es multiplicaren de tal manera que, ben aviat, els habitants hagueren de prendre mesures ràpides per tal de defensar-se d’una plaga tan inexplicable. La cosa, com podreu imaginar, no quedà en això, perquè sense que ningú encertara a saber com, aparegueren en escena uns depredadors implacables que no eren sinó gats, gats ferotges, els quals, en passar el temps i devorar més i més talpons, anaren assolint una corpulència inusitada i cada dia més inquietant.
-Uf! No està malament –intervingué Lluc, irònic-. Un poc cruent per al meu gust.
- Bé, molt bé – continuà Oldín sense que l’afectara el sarcasme de l’altre-. En augmentar la grandària dels felins i anar minvant la població dels talpons, la fam els obligar a envair els corrals de l’aviram i, fins i tot, alguna ovella desaparegué durant la nit. Tal era la feresa a què havien arribat els animals.
- Supose que no devien matar també els ramaders –vaig deixar caure.
- No, si ens atenem a aquestes il·lustracions. Es veu que, adonant-se del perill, fugiren esglaiats a bord del llagut. Hagué de ser aleshores quan els monstruosos felins, en veure’s sense recursos per a la pròpia subsistència, entraren en un inevitable procés d’extermini que els portà a devorar-se els uns als altres fins a l’apocalipsi més absoluta.
Per més fantàstic i increïble que us semble, no podíem posar en dubte res del que acabeu de llegir, ja que cada seqüència es veia reflectida en les dèbils imatges que il·lustraven aquells papers que havíem seguit durant la narració de la llegenda.
- Tenies raó – capitulà Lluc-. És una història molt interessant. Però encara no entenc què té a veure amb el turó.
Aquesta vegada, les paraules d’Oldín no semblaren tan definitives:
- Veureu... Hom suposa que el darrer monstre, en trobar-se sol i sense provisions, degué arrupir-se i entrar en un son letàrgic del qual no tornà a despertar-se. Després, un inexplicable procés, un atípic procés de petrificació, el va convertir en un fòssil monolític...
- Ai, mare! És a dir, que el turó que tenim al davant es... –vaig dir induït per la lògica dels raonaments.
- Efectivament –confirmà Oldín -. El fòssil més gran mai conegut! Ah, atenció! Arriba el moment que estàvem esperant. Fixeu-vos-hi. – La visió durà només uns segons (...).
En menys temps del que es tarda a contar-ho, una lleugera brisa esvaí la boirina i, aleshores, en el mateix moment que guaitaven els primers rajos de sol per la ratlla que separava el cel i la mar, vam contemplar l’espectacle més fantàstic que mai hauríem pogut imaginar: el turó, que fins aquells instants havia quedat mig ocults, tapat per la boira, ara, al reflex del sol sobre l’aigua, no solament quedà visible, sinó que es transformà, es transfigurà en una poderosa fera, un gat immens que semblava dormir en una sesta profunda i potser eterna. Al damunt, i en contrast amb la verdor dels voltants, s’estenia tot d’arbres ressecs, les branques dels quals, ennegrides i molsoses, semblaven, a contrallum, els pèls eriçats d’un felí gegant.
El sol, com una bola de foc, anà emergint de l’aigua fins que quedà visible tota l’esfera. Tornàrem a mirar el turó i contemplàrem com els mateixos rajos que abans havien fet possible la visió, que li havien donat vida, ara, en canviar l’angle d’incidència, li la llevaren lentament, tot convertint-lo en el que sempre havíem vist:monticle rocallós, l’única elevació apreciable a l’Illa Gran.
Com podeu suposar, la transmutació ens deixà bocabadats, submergits en una mena d’hipnosi dels efectes de la qual sortírem lentament, de la mà de la brisa i dels xiscles de les primeres gavines.
Tots anava despertant-se, la mar, nosaltres mateixos, l’illa sencera. El far, la seua lluminària, ja no girava i de segur que el farer havia tornat a casa després de complir la vigília de rigor. El dia avançava.
- Fa uns dies..., una setmana, que ho vaig descobrir. Després de tota una nit en vetla, vaig eixir sense rumb fix fins que l’alba em sorprengué ací al lloc on ara ens trobem. No us he de dir quin esglai i sorpresa vaig sentir quan vaig descobrir la transformació. Des d’aquell dia no n’he faltat a cap.  I sempre
és igual. La mateixa aparició. El mateix esvaniment.
  
Autor: JosepMillo
Col·lecció: Espurna núm. 112
Editat per: Edicions Bromera

ACTIVITATS:
1. Quina impressió t’ha causat la lectura de la llegenda del turó del felí? Explica-ho.
2. Cerca a internet informació sobre el cometa Halley a què es refereix
 Lluc.
3. Escriu un relat en què l’acció tinga lloc en una “illa gran”. Envia’l per
correu postal amb un dibuix i el teu nom, cognoms, curs, col·legi i núm. de telèfon particular i e-mail del teus pares a:

Grupo Leo
Apartat 3008
03080 Alacant

No hay comentarios:

Grupo Leo